La campanya fiscal de la patronal Foment posa en evidència la seva manca de compromís i de responsabilitat social.
L’aprovació dels pressupostos per l’any 2023 han suposat un esforç per part dels agents socioeconòmics i dels partits polítics, per tal de garantir uns comptes públics que permetin ampliar l’escut social i facilitar les inversions que necessita urgentment el nostre país. En aquest context no deixa de sorprendre la campanya encetada per part de Foment per exigir una rebaixa de la pressió fiscal a Catalunya, amb arguments centrats en el greuge entre Comunitats Autònomes, i especialment amb la de Madrid. L’increment de la recaptació a l’estat, que de l’any 2020 a l’any 2021, va ser de menys d’un punt (37,5 a 38,4%), es deu al bon comportament de l’economia, amb un benefici de les empreses que, a nivell de l’estat, va ser de 58.000 milions. Tanmateix aquesta recaptació, en relació al PIB, no s’apropa de lluny a la mitjana de la zona euro (41,8%) o de la Unió Europea (41,3%).
La coincidència d’aquesta campanya amb la introducció d’un impost a la banca i a les elèctriques pels seus beneficis extraordinaris, trasllada la sospita, que els interessos que defensa Foment del Treball, no son els de l’economia o de la societat catalana, sinó els d’una elit reduïda. Mentre hi ha un evident consens social sobre la desproporció dels beneficis de les entitats bancàries (20.850 milions, amb un creixement interanual del 28%) i de les companyies energètiques (9.572 milions els primers nou mesos de 2022, amb un augment del 52%), la patronal sembla obviar la seva funció social per a reivindicar exclusivament el seu suposat dret a l’acumulació sense límits. Mentre la població viu una forta pèrdua de poder adquisitiu per l’increment de la inflació i el bloqueig en la negociació dels salaris, la patronal sembla defensar que el dret a l’increment de la renda disponible sigui un privilegi minoritari.
Com ha senyalat amb claredat el gabinet econòmic de CCOO (Informe: ‘Els beneficis empresarials impulsen i enquisten la inflació’, 5.1.2023), mentre els aliments augmentaven de preu un 15% el 2022, i els salaris negociats a l’estat un 2,78%, els beneficis de les empreses van créixer un 42% en els primers 9 mesos de 2022, en relació a 2019, i els marges de benefici sobre vendes en un 30%. Com en el cas de la Gran Recessió o de la Covid, la crisi de preus no fa sinó augmentar les desigualtats i recruar la precarietat d’una part creixent de les llars catalanes. Davant aquest context que llastra la demanda i amb ella l’estabilitat del creixement econòmic, apel·lar al greuge que suposa la competència fiscal a la baixa de Madrid no deixa de ser un despropòsit, quan del que es tracta és precisament de garantir una redistribució justa a nivell territorial de l’esforç fiscal que fan les persones, els patrimonis i també el teixit productiu.
En clau catalana l’increment de les exportacions, de gener a novembre, del 17%, i d’importacions de bens del 24,9%, o el rècord en inversió estrangera assolit recentment, no semblen confirmar ni la suposada falta d’atractiu de Catalunya com a destinació de projectes empresarials, ni tampoc el llastre fiscal que escenifica la patronal Foment. Mentre un de cada quatre catalans i catalanes (25,8%) estava el 2021 en risc de pobresa o exclusió social, les empreses catalanes no semblaven patir d’una situació comparable pel que fa l’emergència en l’accés a recursos o la contracció de la seva renda disponible. De fet la situació actual propicia que no tan sols facin front a les seves obligacions fiscals, sinó que paguin salaris que donin estabilitat a la demanda i que realitzin les inversions en bens i en capacitats que s’han anat posposant al llarg del període sostingut de creixement, des de l’any 2014.
En clau europea, sembla evident que una forta recaptació fiscal no tan sols comporta millors serveis públics i més cohesió social, sinó una posició avantatjosa pel que fa la competitivitat i robustesa del teixit empresarial. Els països com Dinamarca, França, Bèlgica, Suècia o Itàlia que encapçalen els rànquings europeus son països amb empreses fortes, fins i tot més que les dels països bàltics, de Bulgària, Malta o Romania, que estan a la cua de la recaptació europea. La disposició a redistribuir fiscalment la renda generada pel treball, per les inversions públiques i per les pròpies empreses no és per tant només una qüestió de justícia, de compromís i de visió social, sinó un element d’eficiència econòmica.
Barcelona, 8 de febrer de 2023