Fiscalitat
 
 
 
 
 
Fiscalitat ambiental a Catalunya

El sistema econòmic provoca sovint efectes negatius sobre la natura que es denominen costos externs o externalitats negatives. Els agents econòmics prenen decisions que afecten a tercers (p.e. la contaminació) sense tenir en compte aquests efectes, i això genera problemes d’eficiència, atès que les decisions només tenen en compte una part dels costos, els que recauen sobre els que prenen les decisions. També genera problemes d’equitat, ja que els efectes de la degradació ambiental no recauen per igual sobre tothom.

La intervenció pública és necessària per evitar o reduir aquestes externalitats. La forma més tradicional d’intervenció ha estat l’establiment de normes: prohibicions, límits d’emissions, establiment de llicències, etc. Un enfocament complementari és adreçar-les mitjançant instruments econòmics de política ambiental, que no estableixen què fer, sinó que creen incentius econòmics.

El principal d’aquests instruments és la fiscalitat ambiental, que consisteix en aplicar el principi de “qui contamina, paga”. Així, s’afegeix un objectiu ambiental a les tradicionals funcions recaptatòria i distributiva de la fiscalitat.

Els impostos ambientals internalitzen costos (en el sentit que els costos ambientals ocasionats comporten costos als seus responsables) i així corregeixen els preus. Això no només ajuda a conduir la situació ambiental cap als objectius fixats políticament, sinó que constitueix una forma més eficient d’assignació de costos per part del mercat.

Aigua

A Catalunya, el cànon de l’aigua grava la utilització de l’aigua i els seus ingressos són destinats a l’Agència Catalana de l’Aigua. La base imposable del cànon és el volum d’aigua consumit.

En el cànon per usos domèstics, l’impost per unitat augmenta amb el consum, segons un sistema de trams, i així s’incentiva l’estalvi. Una possible millora seria deixar de tractar igual a totes les llars amb 3 o menys membres, així com reduir el mínim de consum mensual a partir del qual aplicar el cànon.

Pel que fa als usos no domèstics, cal destacar per sobre de tot que els usos agraris en general estan exempts, fet que no té justificació ambiental, ja que és on es concentra la major part de la demanda. Per a la resta de casos, hi ha establiments que estan sotmesos a un tipus de gravamen que només depèn de quanta aigua utilitzen i hi ha establiments que paguen en funció de la contaminació que generen. Aquesta és una característica fonamental des del punt de vista ambiental ja que crea incentius econòmics per a reduir la contaminació. El sistema de tipus impositius individualitzats s’aplica depenent del sector econòmic i del nivell de consum. En termes generals, les activitats més problemàtiques en termes de contaminació de les aigües pel seu volum i/o càrrega contaminant estan afectades per aquest sistema.

Residus

A diferència del que passa a la majoria de països europeus, a Espanya no hi ha cap impost estatal sobre l'abocament o la incineració de residus. En aquest context, Catalunya fou pionera l’any 2004 en gravar l’abocament i incineració de residus municipals.

El tipus impositiu a 2019 és de 41,30 €/t per a l’abocament i de 20,60 €/t per a la incineració de residus municipals, i aquest mateix exercici es preveu una recaptació de gairebé 74 milions d’euros. L’any 2020 els tipus se situaran, respectivament, en 47,10 €/t i 23,60 €/t.

Es tracta d'un impost finalista que paguen sobretot els ens locals i la recaptació del qual es destina al Fons de Gestió de Residus, adscrit a l’Agència de Residus de Catalunya. La pràctica totalitat de la recaptació es retorna als ens locals d’acord amb diferents criteris que s’aproven anualment, i que consideren aspectes com la quantitat i qualitat dels materials recollits selectivament.

Es tracta d’un impost ben concebut, ja que els ens locals perceben un doble incentiu. Per una banda, s’estalvien el pagament del cànon si deixen de portar residus a abocadors o incineradores i, per altra, cobren el retorn del cànon en funció de diferents conceptes relacionats amb la recollida selectiva o el tractament.

Possibles millores serien: aprovar un calendari d’increment sostingut dels tipus impositius més enllà de 2020, disminuir les aportacions del retorn del cànon al tractament de la fracció resta (està en vies de generalitzar-se i cada cop necessita menys incentius) i assegurar que l’incentiu arriba individualment a cada municipi.

Per contra, Catalunya no fou pionera a l’Estat en gravar l’abocament de residus industrials o de residus de la construcció, impostos que foren introduïts amb posterioritat. Actualment, són impostos respectivament de 15,8 €/t i 3 €/t, que admetrien recorreguts a l’alça, considerant el que es paga en altres països.

Com a una forma per reduir la generació de residus, alguns països o regions disposen d’impostos sobre la fabricació o consum de productes que ocasionen directament o indirecta una generació important de residus. Amb la imposició es persegueix internalitzar els seus costos ambientals i reduir-ne la demanda. Com a exemples es podrien citar l’impost sobre bosses de plàstic existent a Irlanda, l’impost sobre piles existent a Bèlgica, l’impost sobre diferents envasos existent a Noruega, els impostos danesos sobre estris de cuina d'un sol ús, els impostos belgues sobre maquinetes d'afaitar, o altres sobre l'ús de paper, pneumàtics, pintures, olis minerals, etc.

A Catalunya no hi ha cap impost sobre productes justificat per la seva generació de residus, tot i que competencialment seria possible.

Contaminants atmosfèrics locals i globals

En matèria de contaminació atmosfèrica cal diferenciar l’àmbit de la contaminació local i del de la global, lligada al canvi climàtic.

Pel que fa als problemes de contaminació local, l’any 2014 (anys més tard que altres CA) van introduir-se a Catalunya dos gravàmens sobre la contaminació atmosfèrica (Llei 12/2014, del 10 d’octubre).

El primer afecta a les indústries i té com a base imposable les quantitats emeses a l’atmosfera d’òxids de sofre, nitrogen, partícules i carboni orgànic total, sempre que els focus d’emissió superin determinats llindars. Els tipus impositius són, respectivament, de 45, 75, 60 i 45 €/t.

El segon, més específic, afecta a les emissions d’òxids de nitrogen dels avions comercials en enlairar-se i aterrar. La seva regulació ha estat modificada diverses vegades (el darrer cop pel decret llei 12/2019, de 9 de juliol), en part per corregir algunes limitacions inicials. Actualment, contempla un tipus impositiu general, de 3,5 euros per quilogram d’òxids de nitrogen. El tipus impositiu pel nombre de vols de cada companyia i el factor mitjà d’emissió de les naus de cada contribuent.

En darrer lloc, cal assenyalar que la Llei 16/2017, de l'1 d'agost, del Canvi climàtic va preveure tres impostos amb diferent grau de desenvolupament: sobre les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica, sobre els òxids de nitrogen dels grans vaixells i sobre les activitats econòmiques que generen diòxid de carboni. El fet és que tant per raons alienes (recurs d’inconstitucionalitat), com pròpies (lentitud de la Generalitat en trobar les millors fórmules per a la seva articulació), cap d’aquests impostos està encara en vigor.

Altres propostes

Des de fa anys s’ha valorat a Catalunya sobre la introducció d’algun impost sobre l’energia nuclear, una activitat amb riscos ambientals dramàticament elevats. Un impost sobre la producció elèctrica nuclear, les emissions produïdes durant el seu funcionament habitual o la quantitat de residus nuclears pot caracteritzar-se d’impost ambiental. Tanmateix, l’efecte de l’impost sobre els riscos ambientals seria probablement irrellevant, degut a l’estructura del mercat elèctric.

En qualsevol cas, a Catalunya s’han aprovat impostos sobre l’energia nuclear, el primer d’ells en la Llei 12/2014, que han topat amb recursos d’inconstitucionalitat per part del govern espanyol i posteriors sentències, que han impossibilitat la seva aplicació.

Algunes altres propostes d’instruments de fiscalitat ambiental podrien ser les que afecten a usos del sòl (p.e. sobre el canvi d'ús del sòl o sobre certes actuacions realitzades en sòl no urbanitzable) i a activitats extractives.

Un possible impost sobre el canvi d'ús del sòl es justificaria per l’impacte ambiental de l’ocupació del sòl per a usos no naturals: ocupació de l'espai, impermeabilització del sòl, etc. La base imposable podria ser la superfície del sòl afectada per actuacions d'urbanització.

Pel que fa a un possible impost sobre certes actuacions realitzades en sòl no urbanitzable, diverses de les actuacions que es realitzen en sòl no urbanitzable s'allunyen de la naturalesa rústica d'aquest tipus de sòl i poden tenir un impacte ambiental considerable. Així, es podrien gravar les actuacions realitzades en sòl no urbanitzable que, tot i ser admissibles d'acord amb la normativa urbanística aplicable, no fossin les pròpies del medi rural. En aquest sentit, diverses comunitats autònomes apliquen impostos sobre algunes actuacions concretes en sòl no urbanitzable, com ara infraestructures elèctriques (p.e. Astúries), embassaments (p.e. Castella i Lleó) o instal·lacions de telecomunicacions (p.e. Extremadura). Altres exemples d’actuacions gravades podrien ser infraestructures, equipaments, instal·lacions esportives (p.e. camps de golf), estacions de subministrament de carburants, etc. L’impost podria aplicar-se en funció del tipus d’actuació i de la superfície afectada.

Els impostos sobre activitats extractives gravarien l’extracció de certs materials a cel obert en territori català (p.e. pedreres o mineria de sal), sobre la base de les quantitats extretes. Més enllà de la recaptació, l’impost crearia un desincentiu a l’extracció de matèries primeres i fomentaria així el seu reciclatge. En el cas de la mineria de sal, una alternativa seria gravar l’abocament dels seus residus, pels impactes ambientals que ocasionen i per les inversions públiques que comporta la seva mitigació.

Conclusions

Les mesures de fiscalitat ambiental no s’han de veure necessàriament com a instruments de política ambiental alternatius a les normes, sinó com a complementaris. En cada cas cal veure quin instrument o combinació d’instruments és més adequat.

En aquest article s’ha presentat la situació de la fiscalitat ambiental a Catalunya i s’han apuntat diverses possibilitats de millora.

En comparació amb altres països, la fiscalitat ambiental no ha estat fins ara una de les prioritats polítiques dels governs de la Generalitat, tot i que es disposa ja d’alguns instruments interessants i consolidats, com el cànon de l’aigua i el cànon de residus. En altres àmbits, els avenços han estat més recents i alguns han estat aturats com a conseqüència dels recursos d’inconstitucionalitat del govern central o per incapacitat de la pròpia Generalitat per articular-los satisfactòriament. Destaca també l’absència d’altres impostos ambientals que gravin productes o activitats en consideració als problemes ambientals que provoquen. Entre altres, en l’àmbit de l’ocupació del sòl i l’extracció de recursos hi ha possibilitats prometedores.

També cal deixar clar que en els principals àmbits de la fiscalitat les competències autonòmiques són nul·les (p.e. impost sobre societats, IVA o hisendes locals) o es limiten als trams autonòmics dels respectius impostos (p.e. impost sobre la renda de les persones físiques, impost sobre hidrocarburs o impost sobre la matriculació de vehicles). En aquest context, les mesures de fiscalitat ambiental amb major potencial segueixen en mans de l’administració estatal, la qual ha estat molt inactiva en aquestes qüestions. Espanya sempre ha estat i segueix estant a la cua de l’aplicació de la fiscalitat ambiental a nivell europeu.

Dr. Ignasi Puig Ventosa
ENT Medi Ambient i Gestió

 
 
 
Privacitat i protecció de dades
Les teves dades formen part d’un fitxer del qual és titular CCOO de Catalunya. La finalitat d’aquest fitxer és mantenir-te informat de les activitats de CCOO de Catalunya que poden ser del teu interès. D’acord amb la posada en marxa del nou RGPD i de la Llei orgànica 3/2018, a l’adreça electrònica dpd@ccoo.cat, pots enviar‑nos totes les teves observacions, dubtes i suggeriments. També t’informem que pots exercir els teus drets d’accés, rectificació, supressió i oposició adreçant-te a la Delegació de Protecció de Dades de CCOO de Catalunya, Via Laietana, 16, 08003, Barcelona. I per consultar tota la informació relacionada hem posat en marxa la web https://rgpd.ccoo.cat, on també podrem interactuar sobre aquest tema.

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Joan Carles Gallego i Herrera.
Comitè del Butlletí: Joan Carles Gallego i Herrera, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Dolors Llobet, Llorenç Serrano.
Consell de redacció d’aquest número: Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Alfons Labrador, Salvador Clarós, David Monsergas. 
Participen a més en aquest número: Marc Contijoch. 
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: ceres@ccoo.cat