El combat per la igualtat

Posar al centre de l’acció del sindicat la lluita per la igualtat és consubstancial a la seva pròpia raó de ser. Les treballadores i treballadors s’agrupen i organitzen per defensar les seves condicions de treball i de vida front al poder unilateral dels empresaris i per influir en les polítiques públiques. I ho fan, més enllà de les justes reivindicacions gremials i corporatives, defensant interessos generals que es confronten a un model de societat que fomenta la desigualtat i la injustícia social.

Quan observem que la riquesa creada pel treball es reparteix de manera injusta, que hi ha importants taxes de creixement econòmic i augmenta la taxa de guanys del capital però no milloren la qualitat de l’ocupació ni la qualitat de vida d’amplis sectors de la població, el combat contra la desigualtat es converteix en repte prioritari pel sindicalisme. Una desigualtat que té les seves derivades de gènere, generacional o d’origen, que cal conèixer i combatre. No podem obviar que l’actual precarització vital dels i les joves condiciona el futur de les societats.

Del 2008 al 2017 el 20% de la població amb majors ingressos ha passat d’acumular un volum de renda de 4’8 a 5’7 vegades superior a la disposada pel 20% de la població amb menors ingressos. No és una realitat inevitable, ni és una evolució justificable. És el resultat d’una determinada forma d’organització social, de la manera en què produïm i distribuïm la riquesa, de les relacions socials que al voltant d’aquests processos s’estableixen. I de les polítiques que s’apliquen.

Observem una creixent tendència a engrandir les bretxes de renda i riquesa a nivell internacional: els salaris perden pes en la distribució de la Renda Nacional, les condicions de treball es precaritzen i la desocupació creix, el poder empresarial es concentra, s’imposen reformes regressives en drets socials i es retalla la protecció social, etc. La desigualtat social es converteix arreu en fragmentació social i afebliment democràtic.

La gestió política de la crisi comporta un augment preocupant de la desigualtat. Les polítiques neoliberals emprades s’emmarquen en un model de govern polític-ideològic de la globalització, que considera la desigualtat consubstancial al creixement econòmic. Argumenten que l’obtenció de grans beneficis i la seva apropiació privada és garantia de reinversió productiva i, per tant, motor del creixement econòmic. Pel neoliberalisme el creixement econòmic és un procés natural que comporta necessàriament desigualtat. Però la teoria econòmica clàssica és clarament qüestionable i refutable, ja que la realitat econòmica i social mostra una correlació negativa entre desigualtat i creixement: a més desigualtat, menys creixement. 

La percepció d’injustícia social és evident quan els nivells de desigualtat en una societat són elevats. Pel sectors rics la desigualtat té un valor positiu, ja que en el futur els més rics seran més rics. Però pels més pobres és negatiu, els seus ingressos futurs aniran minvant. La desigualtat d’ingressos condiciona un desigual accés a l’educació i a la salut i determina les relacions socials que s’estableixen sobre la base de la desigual posició social de les persones: les persones en les posicions socials més baixes acaben sent excloses de les millors oportunitats d’ocupació i de promoció social. Un fet que limita la mobilitat intergeneracional. La població en els nivells socials baixos té dificultats per garantir als seus fills que una part dels beneficis que es deriven del creixement econòmic els hi arribin, en especial educació i capital social. Assistim a la cronificació de la desigualtat. Qui es troba en posició de pobresa relativa participa en menor proporció del pastís de la riquesa nacional creada i de les diferents oportunitats de què disposa qui està en la part superior de la piràmide social. Són més vulnerables socialment i més fràgils emocionalment com evidencia la correlació negativa entre desigualtat i diverses variables com mortaldat infantil, esperança de vida, embarassos no desitjats, taxes d’abandó escolar o incidència de malalties mentals, entre d’altres.

Altrament els sectors socials situats en la part superior de la piràmide de la riquesa són també els que disposen de major poder polític, el que els permet la defensa i promoció dels seus propis interessos i blindar-se la seva posició social. Aquesta situació genera dinàmiques socials contradictòries, d’una banda consolida la situació d’exclusió social i manca d’igualtat d’oportunitats, d’altra, dificulta la cohesió social afavorint el conflicte d’interessos i la inestabilitat social. I la inestabilitat dificulta el propi creixement econòmic, al desincentivar la inversió dels beneficis acumulats pels sectors socials rics.

La desigualtat obre la bretxa social, consolida la fragmentació social i afebleix la democràcia. Això genera ineficiències econòmiques, no només per la pèrdua del potencial que representen totes aquelles persones que no poden desenvolupar plenament les seves potencialitats personals i contribuir al progrés econòmic i social, sinó també perquè comporta que la pròpia organització social ha de destinar més recursos a mantenir uns nivells bàsics de cohesió social i perquè la desconfiança en el funcionament de les institucions democràtiques alimenta la sensació de descontrol, fàcilment manipulable, i trenca la cultura del diàleg i negociació social, polaritzant les posicions. 

La desigualtat té, a més, una clara afectació de gènere. La desigual posició de la dona en una societat que s’estructura i funciona sobre la base d’una concepció patriarcal la manté subalterna en les diverses esferes de la vida social: les dones assumeixen els treballs de cura de les persones i la llar, hi ha una important bretxa salarial de gènere en el món laboral, les posicions de decisió, sigui en el món de l’empresa, les organitzacions socials o l’esfera del poder polític, compten amb una presencia marginal de les dones, etc. Aquesta posició social desigual no es justifica en diferències “naturals” sinó en l’existència de valors socials i culturals dominants. Una important mobilització social, que cal mantenir i accentuar en els diversos àmbits d’intervenció social i política, està generant una àmplia sensibilització i pressiona per canviar aquesta realitat i s’estan produint avenços, encara limitats atès l’existència d’importants espais de desigualtat.

La percepció social d’injustícia per l’augment de la desigualtat es fa més punyent amb la sortida de la crisi. Del total de l’increment del PIB de l’economia espanyola, entre el 1r trimestre del 2007 i el 2017, el 80% ha remunerat el capital i el 20% el treball, el que comporta una pèrdua de pes dels salaris en la distribució de la riquesa del país. A Catalunya, la taxa de risc de pobresa (2017, Idescat) és del 24’8% (amb un clar biaix de gènere: 23’9% d’homes i 25’6% de dones). Dades preocupants que evidencien enormes dèficits en les polítiques públiques i l’activitat econòmica que cal combatre. Hi ha múltiples causes imputables, tant al funcionament de mercat laboral, on la precarietat laboral i la pressió a la baixa dels salaris expliquen una taxa de pobresa laboral del 12’2%, molt per sobre de la Unió Europea, 9’6%, l’alta taxa d’atur (encara supera el 10%, tot i la disminució, i som lluny del 7% dels anys previs a la crisi) i la baixa cobertura de protecció (el 2017 el 70’3% de les persones en situació d’atur no reben cap prestació) i la bretxa salarial de gènere (23% en termes anuals, dades de 2016); com a la insuficient despesa en protecció social, que a Catalunya l’any 2014 era el 21’3% del PIB front al 28’4% a la zona euro, que explica que a la UE les transferències socials són capaces de disminuir en més de 8 punts la població en risc de pobresa fins el 16’9%, mentre a Catalunya amb un impacte de 4’8 punts, la població en risc de pobresa un cop aplicades les polítiques socials és el 20%.

En el combat per la igualtat hem de ser capaços d’establir les diverses actuacions que permetin pal·liar les conseqüències que es generen en termes d’injustícia i ineficiència social però, també i sobretot, atacar les causes que originen i augmenten les desigualtats.

Necessitem polítiques públiques que ajudin a pal·liar les conseqüències, compensant els desequilibris que es generen i promovent la igualtat d’oportunitats i ací hem de parlar de prestacions assistencials, sanitat, beques, renda garantida, indemnitzacions per acomiadament, pensions alimentàries entre excònjuges,  etc.

Però també polítiques i marcs regulatoris justos, que permetin intervenir millor on es crea la riquesa, equilibrant el poder dels diferents agents socials per disputar-ne la distribució i garantir l’accés igualitari de totes les persones a la riquesa social generada, com poden ser l’educació pública, la formació professional i les polítiques actives d’ocupació, el salari mínim (i el màxim), el dret a la negociació col·lectiva, les polítiques d’igualtat, les pensions, la democràcia a l’empresa, les polítiques d’accés a l’habitatge, etc.

La crisi ha estat utilitzada com a excusa per imposar reformes legals i normes fiscals regressives que han volgut afeblir el poder de les organitzacions sindicals dels treballadors, i de les organitzacions socials en general, i facilitar l’exercici del poder unilateral dels empresaris; que han limitat i endurit les condicions d’accés a la protecció social; que han retallat la provisió de béns i serveis públics i limitat l’atenció a les persones amb necessitats especials; han promogut models educatius segregadors; privatitzat l’accés a determinats nivells de qualitat de la sanitat; etc. S’ha volgut així limitar les possibilitats de repartir la riquesa en el moment de la seva creació i dificultar la capacitat de les polítiques públiques per compensar els desequilibris que es generen.

Per això el repte que se’ns obre és revertir bona part de les contrareformes imposades aquests darrers anys, començant per la laboral, i recuperar els nivells de despesa pública social per adequar-los als estàndards propis d’un estat del benestar. Però també d’actuar en la negociació col·lectiva i la concertació social per establir noves respostes –equitatives, justes, solidàries- a les necessitats i urgències que apareixen en el combat contra la desigualtat en un context complex marcat per la digitalització i robotització i la necessitat de fer front al canvi climàtic.

En qualsevol cas, cal una profunda reforma fiscal, que estableixi un sistema més just, pel que fa a les contribucions dels diferents grups socials, i suficient, pel que fa a la necessitat recaptatòria d’ingressos públics que dotin la necessària despesa i inversió pública. És una condició necessària i inajornable per fer front als reptes socials, tecnològics i mediambientals que s’albiren i que cal abordar garantint el progrés social i la igualtat.

Recuperar la credibilitat de la política democràtica, del conjunt d’institucions democràtiques, passa per definir objectius de polítiques públiques i d’intervenció social i sindical que connectin amb les demandes reals i donin respostes als problemes reals. Cal augmentar el grau de consciència contra les desigualtats i impulsar nous consensos socials que promoguin la igualtat. 

Joan Carles Gallego i Herrera
Director del Butlletí Treball, Economia i Societat de CCOO de Catalunya

 
 
Privacitat i protecció de dades
Les teves dades formen part d’un fitxer del qual és titular CCOO de Catalunya. La finalitat d’aquest fitxer és mantenir-te informat de les activitats de CCOO de Catalunya que poden ser del teu interès. D’acord amb la posada en marxa del nou RGPD i de la Llei orgànica 3/2018, a l’adreça electrònica dpd@ccoo.cat, pots enviar‑nos totes les teves observacions, dubtes i suggeriments. També t’informem que pots exercir els teus drets d’accés, rectificació, supressió i oposició adreçant-te a la Delegació de Protecció de Dades de CCOO de Catalunya, Via Laietana, 16, 08003, Barcelona. I per consultar tota la informació relacionada hem posat en marxa la web https://rgpd.ccoo.cat, on també podrem interactuar sobre aquest tema.

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Joan Carles Gallego i Herrera.
Comitè del Butlletí: Joan Carles Gallego i Herrera, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Dolors Llobet, Llorenç Serrano.
Consell de redacció d’aquest número: Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Toni Mora, Salvador Clarós, David Monsergas.
Participen a més en aquest número: Alfons Labrador, Neus Moreno, Carles Garcia Maestre.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: ceres@ccoo.cat